INFORME SOBRE ELS FESTEJOS TAURINS. Comissió de Promoció Cultural del CVC. Maig 2012.

 [Texto en castellano]

INFORME SOBRE ELS FESTEJOS TAURINS

Traduït de l’original en castellà.

Aprovat per la Comissió de Promoció Cultural del Consell Valencià de Cultura, amb 8 vots a favor, 1 abstenció i 1 en contra.

Rebutjat pel Ple del Consell Valencià de Cultura del 28.05.2012, per 11 vots a favor i 8 en contra.  Aquestes 8 persones conselleres presentaren el següent vot particular:

Les persones sotasignants, membres del CVC, manifestem la nostra posició contrària a la declaració de BIC dels Festejos taurins: corregudes de bous i bous al carrer, per la qual cosa subscrivim l’informe adjunt.  Signat: V. González Mostoles; Gòria Marcos; Vte. Muñoz Puelles; 
Ana  Noguera;
Elena Negueroles; Fco. Moreno; Pepa Frau; Jesus Huguet.


ANTECEDENTS.  Amb data 6 de març de 2012 i número de registre d’entrada 213 s’ha rebut al Consell Valencià de Cultura un escrit de la directora general de Patrimoni Cultural, Sra Marta Alonso Rodríguez, sol·licitant informe sobre els espectacles taurins “les corregudes de bous” i les festes tradicionals “els bous al carrer”, per tal de tramitar la seua possible declaració com Bé d’Interès Cultural Immaterial, d’acord amb el que disposa l’art. 27.5 de la Llei 4/98, de 11 de juny, de patrimoni cultural valencià.  A l’escrit acompanya còpia de la resolució de 20 de febrer del 2012 de la Conselleria de Turisme, Cultura i Esport, per la qual s’incoa l’expedient de declaració d’aquests espectacles i festes com a Bé d’Interès Cultural Immaterial.

En els últims anys, el Consell Valencià de Cultura ha emès una sèrie d’informes en relació amb les corregudes de bous, així com sobre els bous al carrer. Així, per exemple, el 2007 va aprovar l’Informe sobre la plaça de bous de Villena; el 2009 l’Informe sobre la normativa dels bous al carrer i el 2010 l’Informe sobre la declaració de BICI de l’entrada de bous i cavalls de Sogorb.  També ha emès diversos informes sobre les relacions de l’espècie humana amb altres animals, entre ells un Primer informe sobre el maltractament d’animals a la Comunitat Valenciana (2007), que ara està en trànsit d’actualitzar, i altres sobre animals domèstics, animals exòtics i nuclis zoològics i animals d’experimentació.

ORÍGENS.  No sembla aquest el lloc adequat per traçar un quadre, ni tan sols succint, de la domesticació del bestiar boví, que va tenir lloc l’anomenat Pròxim Orient o Creixent Fèrtil fa entre 8.000 i 10.000 anys, quan ja s’havien domesticat altres espècies com l’ovella, la cabra i el porc, però sí per assenyalar que aquesta domesticació va ser una de les innovacions més importants del Neolític, i que va tenir grans conseqüències en la dieta, en la conducta i en l’estructura socioeconòmica de moltes comunitats.  L’evidència genètica i arqueològica indica que totes les varietats, poblacions o races europees de bestiar boví (Bos taurus), que són unes 480, descendeixen del ur salvatge (Bos primigenius), espècie hui extingida.

Convé saber, per delimitar l’espècie, que el genoma de Bos taurus, seqüenciat el 2009, està organitzat en 29 parells d’autosomes i dos cromosomes sexuals, i que compta amb més de 27.000 gens.

Algunes persones arqueòlogues creuen que la primera forma de relació, a part de la caça, dels habitants del Pròxim Orient amb els urs va ser religiosa.  Atès que l’ur era un animal gran i vigorós, de més de 1.80 m. d’altura en la creu, i banyes llargues i agudes, semblava difícil de domesticar, raó per la que per a molts pobles es va convertir en símbol de virilitat i força.  Podia ser un déu per si mateix, com el déu Apis a Egipte o Baal en Fenícia, o formar part important del simbolisme religiós, com a les ciutats mesopotàmiques o en la civilització de la vall de l’Indus, o estar associat amb el culte a la Gran Mare Terra, la deessa de la fecunditat, a la qual probablement era sacrificat en molts llocs, com els santuaris de Çatal Hüyück, en l’actual Turquia.

El bou apareix de manera cridanera tant a les troballes arqueològiques com en diversos mites notables de l’antiga Creta, i s’ha discutit molt sobre el paper que jugava en la vida minoica.  L’únic que se sap amb seguretat és que en els segells gravats, en les restes de ceràmica i en un fresc descobert a l’ala oriental del palau de Cnoso, potser en realitat un temple, es van trobar vestigis d’un exercici ritual amb bous i joves minoics.  En el cas del fresc, un equip de tres joves dóna salts mortals sobre un bou que envesteix.

Incidentalment, cal constatar que l’annex de la resolució defineix a aquests tres joves com sacerdotesses.  Però es dóna la circumstància que les convencions artístiques dels minoics exigien representar en blanc la pell de les dones i en vermell la dels homes, i en el fresc esmentat el jove que salta sobre el bou està clarament pintat en vermell.  La gent partidària de la teoria que els salts sobre el bou formaven part d’una cerimònia religiosa solen creure que el bou era sacrificat després de les acrobàcies.

Hi ha més escenes de salts sobre bous a frescs egipcis, en segells cilíndrics de l’antiga Síria i en gots trobats en antics emplaçaments hitites.

L’annex de la resolució cita els espectacles amb urs o bous que tenien lloc en els circs romans.  Allà, aquests animals eren atiats per succursores o persones subalternes, per provocar la seua fúria.  Se’ls cremava amb torxes, se’ls punxava amb agullons, s’agitava davant seu uns maniquís farcits de fenc.  A continuació intervenien taurarii o taurocentae, que de vegades s’enfrontaven amb el toro armats amb una llança, per intentar travessar-lo de banda a banda, o amb una estaca, amb la qual l’esperaven a peu ferm.

Pel que fa a la Península Ibèrica, s’ha estudiat el caràcter sacre i funerari del bou entre els ibers, així com el culte al bou i el seu sacrifici en temps de la colonització fenícia.  I s’ha arribat a especular amb la idea que les curses de bous i les tancades procedeixen dels espectacles del circ romà.  La idea pot semblar natural, però és discutible.  Signatures com Robert Graves (1895-1985) suggereixen que les curses van ser introduïdes a Hispània com a succedani dels combats entre gladiadors, prohibits temporalment per l’emperador Claudi.

Durant segles es va creure, a Espanya i a la resta d’Europa, que les festes amb bous tenien un origen àrab.  No obstant això, l’examen dels testimonis medievals revela que, en contra del que indica l’annex de la resolució, el món àrab no van tenir contacte amb els jocs taurins abans d’arribar a Espanya al segle VIII.  La influència de la creença arriba als nostres dies, raó per la qual algunes places de bous, començant per la de Las Ventas, a Madrid, són d’estil neomudèjar.

La persistència del malentès es deu en bona part a Nicolás Fernández de Moratín, qui en la seva su Carta histórica sobre el origen y progresos de la fiesta de los toros en España (1777) va prendre com a fets les fantasies literàries de poetes i novel·listes, i va donar per segur l’origen àrab de les corrides.  De manera similar, en aquesta mateixa obra, Moratín va fer del Cid el primer torero cristià espanyol, i en el seu poema en art menor Fiesta de toros en Madrid ho va fer aparèixer com hàbil torero a cavall, circumstància que Goya va representar en el gravat n º 11 de La Tauromàquia, si bé amb un vestit clarament posterior als temps de Roderic Díaz de Vivar.  Menéndez Pidal considerava l’episodi com una invenció.

TANCADES I CORRIDES.  A l’origen, les tancades o entrades consistien en conduir els animals des de la devesa, a través dels carrers, fins a les places majors de les poblacions, on patien sorts diverses. Hi ha la possibilitat que la gent, que en principi corria després dels bous i ajudava a tancar-los, amb pals i crits, s’animés a córrer davant d’ells, com en moltes festes de hui dia, per diversió i per demostrar el seu valor.  En alguna ocasió, l’autoritat, preferentment a cavall, donaria als animals el cop de gràcia, com en les caceres.  Però deixem la descripció de la festa a un entès:

«La festa popular (religiosa) i la cavalleresca (esportiva i espectacular) es fonien amb freqüència. El poble corria els bous per portar-los a la plaça.  En aquesta operació es demostrava valor i s’acostaven, tocaven fins i tot, a aquesta encarnació de la naturalesa que és el bou brau.  Els animals quedaven tancats i se’ls donava solta, d’un a un, perquè els cavallers feren gala del seu tremp i destresa, ferint i matant des del cavall amb llança o pica.  Criats i servidors els auxiliaven a peu, sortejant el bou amb la capa i clavant-li arpons i banderilles. Esgotat l’animal, tornava a la plena jurisdicció del poble per a una violentíssima cerimònia.  Amb una llança rematada en forma de mitja lluna se li tallaven els jarrets o sofrages.  Impossibilitat per moure’s, queia a la sorra i allà el mataven a ganivetades.  La sang i les vísceres tacaven la gent participant.  Aquests festejos, en què havia de lamentar nombroses morts i desgràcies atesa la imperícia de les persones executants, van merèixer la reprovació de moralistes i teòlegs.»

Es sol considerar que els tancaments de Cuéllar, a Segòvia, que estan datats des de 1215, són els més antics d’Espanya.  Els més famosos, amb els sanfermines, són l’entrada de bous i cavalls de Sogorb, declarats Festa d’Interès Turístic Internacional per la Secretaria General de Turisme, i Bé d’Interés Cultural Immaterial pel Govern de la Generalitat Valenciana, així com els de Sant Cugat del Vallès i Medina del Camp.  Hi ha també tancaments a Portugal, al sud de França i en algunes poblacions de Mèxic.  A Anglaterra, on fins el 1835 hi havia una tradició en forma d’assetjament (bull-baiting) amb gossos criats per a aquesta fi (bulldogs i bull terriers), els bous eren perseguits i caçats pels carrers d’algunes poblacions, com Stanford i Tutbury.

Durant el segle XVI, l’Església, que considerava que arriscar frívolament la vida humana, i posar-se en perill de morir sense haver rebut el sagrament de la penitència, era un pecat greu, es va oposar amb relativa freqüència als espectacles taurins, que van ser prohibits en tota la cristiandat per la butlla papal Salute Gregis (1567), de Pius V, “sota pena d’excomunió” i amb l’ordre que, “si algun mor a la plaça, quede sense sepultura eclesiàstica”.

Gregori XIII, el Papa següent, va aixecar la prohibició huit anys després, a prec de Felip II, però es va mostrar contrari a que aquests espectacles se celebraran en dies festius, i va mantenir la prohibició d’assistència als clergues.

A partir del segle XVII, les curses de bous van començar a prendre la forma amb què les coneixem actualment.  El toreig a anà substituint el de cavall, i els protagonistes van començar a ser gent del poble que cobraven per la seua actuació.  No obstant això, les curses van seguir patint crítiques i fins i tot prohibicions.  En 1723, Felip V va prohibir el seu exercici als seus cortesans, per considerar indigne i propi del populatxo.  Ferran VI només va consentir les corregudes a canvi que els seus beneficis es destinaren a obres de caritat, com el manteniment d’hospitals i hospicis.

Alguns il·lustrats, com Jovellanos, també criticaven aquests espectacles per considerar-los poc didàctics, i una mostra de l’endarreriment del país.  Carles III va prohibir les corregudes de bous el 1771, i Carles IV va tornar a fer-ho el 1805, mitjançant Reial Cèdula.

També alguns tancaments, com els sanfermines, van estar en dubte, i el 1717 i 1731, per exemple, es van emetre bàndols que prohibien córrer.

Després de la Guerra de la Independència, i al llarg del segle XIX, el debat sobre la prohibició de les curses es va plantejar amb freqüència en les Corts.  L’última vegada va ser el 1877, quan el Marquès de Sant Carles la va proposar a la cambra.  La proposta va ser rebutjada per considerar-la impopular.

No obstant això, les corregudes han estat definitivament prohibides en alguns països hispanoamericans, com Xile (1823), Argentina (1899), Cuba (1899), Uruguai (1912) o Nicaragua (2010).  L’octubre de 2011, la població d’Equador va votar per eradicar les curses en què es matava el bou.  I a Mèxic, on les corrides ja van estar prohibides pels presidents Benito Juárez (1867) i Venustiano Carranza (1916), una Comissió de l’Assemblea Legislativa acaba d’aprovar la seua prohibició en el Districte Federal; cert que ara el dictamen ha de ser discutit en el ple de l’Assemblea.

Existeixen, d’altra banda, modalitats de toreig en què no es mata l’animal o no es fa a la vista del públic.  Això és el que succeeix a Portugal, on la mort del bou a la plaça està prohibida des de 1928.  Hi ha altres modalitats incruentes, com la de la Camarga, a França, on persones vestides de blanc, razeteurs, intenten treure el bou una rosassa que porta al cap, entre les banyes, i la de les Landes franceses, on homes i dones salten sobre vaques de lídia, d’una manera que recorda els antics salts de la cultura minoica o les piruetes de les persones retalladores.

Les corregudes en la modalitat espanyola, és a dir amb la mort de l’animal a la plaça, subsisteixen en països hispanoamericans com Colòmbia, Bolívia, Perú, Veneçuela i Mèxic. La plaça de major aforament és la Monumental de Mèxic, amb una capacitat de 48.000 persones assegudes.

El toro també participa en esports com la marrada nord-americana o la marrada xilena, que a Xile, on no hi ha curses, té la consideració d’esport nacional des de 1962.

A Espanya i al llarg del segle XX, tots els règims han tolerat les curses, a canvi de gravar-les amb impostos i mantenir-les sota control.  Fins l’any passat, les competències en matèria de tauromàquia i activitats taurines depenien del Ministeri de l’Interior.  Al juliol de 2011, el Govern d’Espanya va aprovar un Reial Decret del Ministeri de Política Territorial i Administració Pública, pel qual es modificaven el Reial decret 1132/2008, de 4 de juliol, i el Reial decret 1181/2008, d’11 de juliol, i el Ministeri de Cultura, que ara, després de l’última remodelació, ha passat a ser d’Educació, Cultura i Esport, s’encarregava d’aquestes competències.  No obstant això, les CA continuen tenint les competències relatives a espectacles públics, i exercint l’activitat de policia en els espectacles taurins.

FESTES A LA COMUNITAT VALENCIANAPel que fa a la Comunitat Valenciana, hi ha poblacions on encara se celebren festes amb altres animals diferents dels bous, com és el cas de la solta d’ànecs a Sagunt o el llançament de rates al Puig. Però els bous són, amb enorme diferència, els animals més utilitzats, en les seves diverses modalitats: bous embolats, bous a la mar, bous en corda, tancaments pròpiament dits, solta de vaquetes…  Durant 2011, els festejos taurins de bous al carrer s’incrementaren més d’un 4% a la Comunitat Valenciana respecte l’any anterior, en passar de 5.815 a 6.070 actes en total, en les tres províncies.  Es van celebrar festejos taurins en 278 municipis, en alguns d’ells per primera vegada, el que suposa el 51,3% de les poblacions de la Comunitat.  Per províncies, a Castelló es van organitzar 3.270 festejos en 129 municipis; 2.167 actes van tenir lloc a la província de València en 112 localitats, mentre que a Alacant es van realitzar 633 festejos en 37 municipis.

Segons la Conselleria de Governació, el sector va tenir un impacte econòmic de 46,5 milions d’euros, que s’eleva fins als 184 milions d’euros si es comptabilitzen les curses de bous. En aquest impacte es tenen en compte ramaderies, empreses d’assegurances, hostaleria i comerços, despeses sanitàries, empreses d’elements de tancament i seguretat, etc.  Existeixen, d’altra banda, a la Comunitat Valenciana 142 explotacions ramaderes, vinculades a l’activitat taurina, i quatre escoles taurines, concretament a València, Castelló, Alacant i Benidorm.  

En total es van produir 534 persones ferides, 48 més que el 2010 però molts menys que el 2008, quan van ser 676.  D’elles, 286 van resultar ferides a València, 113 a Castelló i 135 a Alacant.  Durant 2011 hi va haver tres persones mortes, a Alcalà de Xivert, Xàtiva i Rafelbunyol.  El 2010 hi va haver dues mortes, tres el 2009 i quatre el 2008.  L’última víctima a la data va ser a Navaixes el passat 21 de gener de 2012, en la celebració de bous al carrer amb motiu de les festes de Sant Antón.  En total, i malgrat que les mesures de seguretat s’han redoblat, entre 2000 i 2012 hi ha hagut 37 mortes i milers de ferides.  Com es veu, és un espectacle de risc, i no només pels caps de bestiar.  Aquestes, bàsicament, són de dos tipus: les de lloguer, que es reutilitzen una i altra vegada, mentre el seu estat ho permeta, i els anomenats bous salvatges, que solen ser sacrificats posteriorment.

LA IMPORTÀNCIA DE LA TAUROMÀQUIA.  Des del principi, la relació de l’ésser humà amb el bou s’ha reflectit en les diferents arts.  Només cal pensar en les pintures rupestres d’Altamira i de la Valltorta, en el toro del vas de Llíria, en els bous petris de Guisando, en el primer esment escrita d’una correguda, que figura en les Cantigas de Santa María d’Alfons X el Savi , en les pintures de Goya, Manet, Sorolla, Picasso i Romero de Torres, en els textos de Blasco Ibáñez, García Lorca, Rafael Alberti, José Ortega i Gasset, José María de Cossío, José Bergamín, Ernest Hemingway i Fernando Savater, en la música de Bizet, en els pasdobles del compositor mexicà Agustín Lara i en alguns excel·lents cartells taurins.

És just, però, esmentar també a algunes persones disconformes amb les curses, com la reina Isabel la Catòlica, que en una carta (1493) al seu confessor Fra Hernando de Talavera va expressar el seu desgrat per elles, i tantes altres, com Lope de Vega, Melchor Gaspar de Jovellanos, Mariano José de Larra, José María Blanco White, Santiago Ramón i Cajal, Miguel de Unamuno, Pío Baroja i Félix Rodríguez de la Fuente, entre els espanyols, i Hans Christian Andersen, Mark Twain, Bernard Shaw, Albert Schweitzer, Paul McCartney, el Nobel de literatura J. M. Coetzee i l’actual Dalai Lama entre les foranes.  Tant una llista com l’altra es poden allargar indefinidament, sense que això supose, com és obvi, donar la raó a uns o a altres.

D’altra banda, és evident que, si les corregudes de bous s’han mantingut a Espanya, ha estat gràcies a l’interès de les persones aficionades.  Però aquest interès, com els costums i com la correguda mateixa, canvia amb el transcurs dels temps.  A principis dels anys 70, la gent  interessada en les curses de braus eren el 55% de la població espanyola, mentre que en els 90 les xifres d’afició es van desplomar, situant-se entorn del 30%.  L’any 2002, segons una enquesta de Gallup, el 31% de la ciutadania espanyola es mostrava interessada en les corregudes de bous, mentre que un 68,8% no sentia cap interès.  Només el 0,2% no en tenia d’opinió.

Encara que les curses de braus s’han celebrat a tot Espanya, la seua distribució regional no és uniforme.  A Galícia, per exemple, hi ha hagut sempre un desinterès notable, com sentenciava l’escriptor Wenceslao Fernández Flores: «Afició als bous a Galícia? Hi ha un aficionat a Monforte i se sospita d’un altre.»

En l’enquesta que Invetiga-Gallup realitzà el 2008 sobre l’afició als bous a Espanya, el 67,2% de la població manifestà no tindre cap interès per les curses de braus, un 9,7% molt, un 21,4% alguna cosa i un 1,7% no va saber o no va contestar.  Dins d’aquestes xifres, i seguint la delimitació de regions Nielsen, la zona d’Espanya menys procliu a les curses és la de Catalunya, Osca i Saragossa (73,2% de desinterès), seguida de Galícia, Astúries i Lleó (67,9%), i Cantàbria, País Basc, Navarra, Logronyo, Palència i Burgos (67,6%). El 66,1% de la ciutadania de la regió centre, que comprèn Madrid, Castella la Manxa, Terol, Sòria, Càceres, Zamora, Salamanca, Àvila i Segòvia, assegura no tenir cap interès per les corregudes de bous.  El mateix succeeix amb el 64,6% de la regió sud.  I és en la Comunitat Valenciana i Múrcia on l’estudi reflecteix la major afició (39,6% d’interès).

Pel que fa a les corregudes de bous, la comparació de les enquestes anuals mostra, en el conjunt d’Espanya, un descens de l’afició, al qual cal afegir, en aquests últims anys, els efectes de la crisi econòmica, batejada com a taurocrisi des del periodisme, que ha arribat a manifestar-se fins i tot al nombre de persones aficionades que no han renovat els seus abonaments en l’última fira d’abril de Sevilla, i que alguna veu de l’empresariat xifra en el 17%.

Altres dades recolzen aquesta tendència.  El 1989, la localitat gironina de Tossa de Mar va ser la primera en declarar-se municipi antitaurí.  A les Canàries, les corregudes de bous foren prohibides el 1991, per llei autonòmica.  El 2004, Barcelona també es declarà ciutat antitaurina, i el 2010 el parlament de Catalunya aprovà abolir les corregudes de bous a Catalunya a partir de l’1 de gener de 2012.  Altres poblacions, com Coslada, a Madrid, Sitges o Sabadell, han seguit l’exemple de Tossa de Mar.  El 2008, Castrillón es va convertir en el primer municipi antitaurí del Principat d’Astúries.  Al novembre de 2011, 86 municipis espanyols, entre ells l’alacantí de Mutxamel, s’havien declarat antitaurins.

A finals de 2008, l’ajuntament de Paterna convocà un referèndum en el qual un 68% dels vots es declararen contraris als festejos taurins.  En canvi, el 2011, les corregudes de bous tornaren a Gandia, d’on havien estat absents durant 25 anys.  Són vaivens que reflecteixen la divisió existent al respecte. Per a una banda, els espectacles taurins han de subsistir perquè pertanyen a una tradició, tenen suport popular i són una forma excelsa d’art, que a més ha inspirat a moltes altres.  En aquest sentit, l’annex de la resolució defineix la correguda com «una espècie de ballet en el qual la possibilitat de la tragèdia real planeja durant tota l’execució».  Per a l’altra, en canvi, mantindre aquesta tradició a costa del patiment d’altres éssers vius no té sentit en aquests temps i és un vestigi d’una època bàrbara i cruel, en la qual l’ésser humà, en lloc de considerar-se part de la naturalesa, es creia obligat a enfrontar-s’hi per reafirmar el seu domini.

Però, pel que sembla, una cosa és no interessar-se per les curses de braus i una altra exigir la seua abolició.  En una enquesta publicada el 2007 al diari El Mundo sobre la conveniència o no de la seva prohibició, un 58% de la població espanyola considerava que les curses no havien de desaparèixer del tot, enfront d’un 33% que optava per prohibir-les immediatament i un 9% d’indecisió.

Pel que fa als bous al carrer, la Conselleria de Governació de la Comunitat Valenciana ha constatat, com hem dit, un augment del nombre de municipis que els sol·liciten i celebren, malgrat el debat sobre la seua perillositat.

Crida l’atenció el fet que, mentre aquí es difonen i donen suport, algunes comunitats autònomes han prohibit determinades modalitats.  Els bous embolats, per exemple, estan prohibits a les comunitats de Madrid i Castella-la Manxa, així com a Andalusia i Extremadura, on també ho estan els capllaçats.  El decret extremeny, de 2010, prohibeix expressament els següents festejos taurins populars: «a) Els que consistisquen en embolar les defenses dels animals, calant foc al material o substància amb què s’ha realitzat el embolat.  b) Els que consistisquen en subjectar torxes o elements similars en les seues banyes.  c) Els consistents en lligar els bous a un punt fix, amb cadenes, sogues o de qualsevol altra forma limitant el seu moviment, llevat que això siga necessari per a la recollida d’aquells per tal de donar per conclòs el festeig.  d) Els que consistisquen en realitzar jocs amb l’animal que desvirtuen el sentit lúdic taurí de la festa popular, o en els que s’utilitzen artefactes o refugis que no siguen populars o tradicionals de la nostra regió, o impliquen riscos per a la integritat de les persones participants o els caps de bestiar que hi participen».

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid sobre els bous embolats assenyala que, amb independència que es prove o no que l’animal ha sofert danys físics, hi ha un «maltractament anímic». I l’Audiència Provincial de Palència ja va dictaminar el 2005, mitjançant Interlocutòria de 20 de gener, que “el capllaçat de bous suposa un maltractament evident per a un animal de raça bovina”.

LEGISLACIÓ VIGENTLa Directiva 98/58/CE del Consell de la Unió Europea, relativa a la protecció dels animals en les explotacions ramaderes, exclou de la seua aplicació «a animals destinats a participar en competicions, exposicions o actes o activitats culturals o esportius», el que pot entendre com una exclusió dels bous.

Quant a la legislació espanyola, la Llei 32/2007, per la cura dels animals en la seua explotació, transport, experimentació i sacrifici, de 7 de novembre de 2007, exclou de la seva aplicació «els espectacles taurins previstos en els articles 2 i 10 de la Llei 10/1991, de 4 d’abril, sobre potestats administratives en matèria d’espectacles taurins».

A la Comunitat Valenciana la Llei 14/2010, de 3 de desembre, de la Generalitat Valenciana, d’Espectacles Públics, Activitats Recreatives i Establiments, prohibeix amb claredat, en l’article 3, els espectacles i activitats «que impliquen crueltat o maltractament per als animals».

El Decret 24/2007 de 23 de febrer del Govern Valencià, pel qual es va aprovar el Reglament de Festejos Taurins Tradicionals de la Comunitat Valenciana, els anomenats bous al carrer, contempla qüestions de seguretat pública, tant per a persones participants com per a espectadores, prohibeix la participació de menors de 16 anys, que únicament podran acudir com a espectadores, i diu: «Es respectarà la integritat física dels animals, prohibint la crueltat i el maltractament dels animals, l’ús de pals, garrots, punxes, llançament d’objectes i coets contra aquests, així com qualsevol altra pràctica que supose tortura pels animals».  No obstant això, en l’enrenou de la festa, això és molt difícil de complir.

Existeix també una ordre de la Conselleria de Governació de l’1 de setembre de 2009, per la qual es regulen la figura, funcions i règim jurídic de les persones col·laboradores voluntàries en els festejos taurins tradicionals (Bous al Carrer) celebrats a la Comunitat Valenciana.  Aquesta Ordre i la resta de la normativa fins ara van ser objecte el 2009 d’un informe del Consell Valencià de Cultura titulat Informe sobre la normativa dels bous al carrer.

Un altre decret del Consell, el 120/2010, de 27 d’agost, va modificar posteriorment el Reglament de Festejos Taurins Tradicionals a la Comunitat Valenciana (Bous al carrer) aprovat pel Decret anterior 24/2007, de 23 de febrer, sobretot pel referent als elements constructius de les places portàtils i altres qüestions de seguretat.

QÜESTIONS LEGALSEl text de la Resolució de BIC en tràmit suscita algunes preguntes, que ens veiem obligats a plantejar.

1) Com és sabut, les declaracions de BIC comporten uns indubtables avantatges fiscals (1% cultural, IVA reduït, descomptes en IRPF i altres impostos).  Falta saber, en el cas que els festejos taurins es declaressin BIC a la Comunitat Valenciana, a qui beneficiarien.  Les persones toreres o les participants en les celebracions es podrien deduir qualsevol despesa ocasionada?  Tindrien IVA reduït les operacions comercials, com la compra de bous pels bous al carrer o altres activitats?  Es destinaria l’1% cultural en igualtat de condicions a aquestes festes que a la restauració del patrimoni també declarat BIC, per exemple?

2. En la delimitació de l’àmbit, annex 1.3, es cita literalment Poblacions de la Comunitat Valenciana. Per tant, qualsevol població, fins i tot en el cas hipotètic que s’haguera declarat ciutat antitaurina, tindria obligació de considerar BIC aquestes festes?

3. A l’annex 1.4.2 es citen les diferents modalitats de bous al carrer, amb la menció explícita de «les altres modalitats que acrediten el seu caràcter tradicional».  Tenint en compte que els jònecs per a xiquets i dones són tradicionals en molts dels nostres pobles, caldria considerar BIC també aquests bous? D’altra banda, i davant la possible elecció de bou o vedell, la resolució no distingeix entre ambdues categories, i a l’hora de declarar el BIC els considera de la mateixa manera (Annex 1.4.1).  Així doncs, en el cas que es declarés el BIC, ens trobaríem davant una contradicció flagrant entre els vedells per a nens considerats BIC i el Codi Penal, que castiga la presència de persones menors en espectacles taurins.

4. Tampoc s’especifiquen les diferents parts o sorts de cada modalitat, com sí es fa amb les corregudes de bous. En no especificar, cal entendre que moltes pràctiques, lesives per a l’animal i per a les persones, tindrien la consideració de BIC.

5. La consideració de BIC exigeix el control i la continuïtat de la pràctica tradicional.  Què es faria, doncs, amb l’aparell metàl·lic i les boles d’estopa que s’usen per embolar al bou?  Serien sempre d’un pes i calibre determinat o podrien tenir dimensions canviants?

CONSIDERACIONS.

1) El Consell Valencià de Cultura entén que la vida humana només pot ser posada en risc en circumstàncies excepcionals, i valora d’una manera extremadament positiva les mesures de seguretat que el Govern Valencià ha introduït en la normativa, que sens dubte han permès reduir el nombre de persones mortes i ferides que, d’altra manera, hauria estat més alt.

2) Considerem que les corregudes de bous, així com les diferents modalitats de festejos taurins coneguts com a bous al carrer, impliquen, d’una manera o altra i en diferents graus, el sofriment i el dolor físic dels animals que participen en l’espectacle, i que al capdavall des del punt de vista zoològic són, com nosaltres, animals altament evolucionats, dotats de sistema nerviós central i perifèric.  Hi ha també un risc evident pels cavalls que, en les corregudes, participen en la sort de vares.  En l’actualitat aquest risc és menor, gràcies a la protecció dels plastrons que es  començaren a usar el 1930, però les fractures de costelles i altres lesions són habituals.  D’altra banda, subsisteix el risc per a les persones toreres i, en el cas dels bous al carrer, per a les participants.

3) Entenem que en aquests espectacles hi ha un element de violència, més o menys ritualitzada si es vol.  Fins i tot un eminent defensor de les corregudes, com Mario Vargas Llosa, ho admet: «…ningú que no siga un obtús o un fanàtic pot negar que la festa dels bous, un espectacle que aconsegueix de vegades moments d’una indescriptible bellesa i intensitat i que té darrere seu una robusta tradició que es reflecteix en totes les manifestacions de la cultura hispànica, està impregnat de violència i de crueltat».  La violència i la crueltat són presents per tot arreu, però no cal abundar en elles.  Fa més de 2.300 anys, un filòsof grec anomenat Bió Borístenites ho expressà en termes molt simples: «Els xiquets i xiquetes apedreguen la granota de broma, però la granota mor de debò».

4) Les raons que s’esgrimeixen a l’annex per motivar la protecció del bé, és a dir, l’acreditació de la tradició i l’arrelament en el temps, ens semblen importants i fins i tot necessàries per a la declaració de Bé d’Interès Cultural Immaterial, però en aquest cas insuficients.  El simple fet que una pràctica cultural siga tradicional no la justifica moralment, i en la ment de tots hi ha tradicions de bondat discutible o fins i tot abominables, que en alguns casos ja no existeixen i que no val la pena nomenar.

És més, els propis festejos taurins han anat canviant i s’han acomodat a noves situacions.  Fins a principis del segle XX, a les places de bous ordinàries espanyoles es celebraven combats entre animals de diferents espècies, que es deien lluites de feres.  En ells, els bous eren introduïts en recintes enreixats i empesos a combatre amb tigres, lleopards, óssos i fins i tot elefants.  Hui aquests combats ens semblen anacrònics, com a l’època en què els cavalls de picar no tenien plastrons i morien a desenes a la plaça, a la vista de tots i totes.  Per aquesta raó, el Reglament Taurí de 1868 exigia comptar, en començar la festa, amb 40 cavalls i 12 gossos, que eren utilitzats per assetjar el bou.  Cal esmentar que quan s’imposà el plastró hi hagué una gran resposta, perquè moltes persones aficionades pretenien que es desvirtuava la festa, i que la disposició del 27.02.1928 de Primp de Rivera trigà dos anys a aplicar-se.  El mateix es pot dir de les banderilles de foc, abolides també el 1928 però que es tornaren a utilitzar diverses vegades, fins a 1950.

D’altra banda, com hem vist en l’apartat Tancaments i corregudes, la tradició, lluny de ser unànime, ha estat més aviat discontínua.  Durant segles, els festejos taurins han rebut ocasionalment a Espanya l’anatema religiós o la prohibició governativa, i hui dia segueixen sent objecte de controvèrsia pública.

5) Considerem que hi ha una sensibilitat creixent, sobretot en el món occidental, que podríem anomenar la cultura de la conservació i el creixement sostenible, oposada a la cultura de la depredació i el malbaratament continu.  Aquesta cultura no admet l’eliminació banal de recursos animals, nega el seu caràcter simbòlic i intenta evitar el patiment animal.

A l’empara d’aquesta nova cultura s’han gestat els grups i associacions de defensa de la natura i de la vida salvatge, i s’ha consolidat el concepte de l’espècie humana com una espècie animal més, que té la responsabilitat, en virtut del seu paper predominant, de vetllar per les altres.  Al capdavall, som l’espècie que més ha alterat el nostre planeta, i al llarg de la història sempre hem viscut a costa de la resta.

En el context d’aquesta nova cultura, les festes celebrades amb participació d’animals no tenen sentit.  El que abans pertanyia a la cultura tradicional, i que José María de Cossío o José Ortega i Gasset haurien defensat sense dubte pel seu Interès Cultural, ha perdut en els nostres dies bona part del seu significat.

6) El 2003, la Convenció de la UNESCO per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial va manifestar: «Als efectes d’aquesta Convenció, es tindrà en compte únicament el patrimoni cultural immaterial que siga compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents i amb els imperatius de respecte mutu entre comunitats, grups i individus i de desenvolupament sostenible».

Però en les corregudes de bous i en els altres festejos taurins, que es podrien considerar part d’aquest patrimoni cultural immaterial, concorren una sèrie d’elements qüestionables a la llum dels valors actuals, sorgits a partir d’aquesta nova sensibilitat: el maltractament continuat del bou, el perill de mort i de lesions greus per a les persones toreres i la violència com a espectacle.

En aquest context, el Consell Valencià de Cultura se sent vinculat als seus informes anteriors, tant els referents al maltractament animal com a les celebracions i espectacles taurins. Cal recordar que en un d’ells, l’Informe sobre la normativa dels bous al carrer, aconsellem la supressió del bou embolat, que es podria substituir, per exemple, per l’anomenat bou de foc, una armadura metàl·lica que imita la forma d’un bou, i que sobre l’espinada porta col·locat un bastidor amb elements pirotècnics, com es fa en molts llocs d’Espanya, sense que això supose un detriment de la identitat cultural.  De la mateixa manera, aconsellem el foment d’alternatives d’oci creatiu i saludable.

7) Tot i que són evidents les vinculacions artístiques entre pintura i poesia, per exemple, i tauromàquia, podem separar el valor artístic d’una obra i el context moral que la generà.   Així, per exemple, és possible apreciar artísticament un poema taurí i compartir o rebutjar la pràctica cultural que li donà origen.  Un cop més, en la ment de tots i totes hi ha obres que no necessiten ser esmentades i els seus valors plàstics segueixen sent admirats, quan les idees o activitats que les van justificar han caigut en el descrèdit.

8) Com hem vist, les curses i festes amb bous són motiu d’una forta controvèrsia pública, en un context social cada vegada més preocupat pel benestar animal i més sensibilitzat davant del maltractament.  Aquesta situació de confrontació exigeix un gran esforç de totes les parts implicades per trobar punts comuns i obrir processos formatius i educadors, que permeten una adaptació a les formes modernes de conscienciació ciutadana i a la nova cultura de la conservació, i que, sense descuidar l’acceptació popular, tinguen en compte el pas del temps i els canvis de costums.

CONCLUSIÓPer tot això, aquest Consell Valencià de Cultura, que sempre s’ha distingit per la defensa dels éssers vius i dels ecosistemes, en particular dels animals i dels boscos, considera que no pot informar favorablement la petició de declaració de BICI en el cas que ens ocupa.

Aquest informe es remetrà a la Conselleria de Turisme, Cultura i Esport, sol·licitant del mateix.

Comissió de Promoció Cultural.  Maig, 2012.

BIBLIOGRAFÍA. 

Amores Carradero, Fernando; Escacena Carrasco, Juan Luís. De toros y de tesoros. Simbología y función de las joyas del Carambolo.  A Fiestas de toros y sociedad.  Actes del Congres Internacional celebrat en Sevilla.  Fundación de Estudios taurinos.  Sevilla, 2003.

Auguet, Roland. Crueldad y civilización: los juegos romanos.  Aymá, S. A. Editora. Barcelona, 1975.

Badorey Martín, Beatríz.  Principales prohibiciones canónicas y civiles de las corridas de toros., Provincia nº 22, julio-diciembre 2009, págs. 107-146.

Blázquez Martínez, José Mª; García-Gelabert Pérez, Mª Paz.  Carácter sacro y funerario de los toros en el mundo íbero. Quad. Preh. Arq. Cast., 18, 1997.

Collins, Toni; Martin, John; Vamphew. Wray.  Encyclopedia of Traditional British Rural Sports.. Routledge, UK, 2005.

Cotrell, Leonard.  The Bull of Minos. Pan Books. Londres. 1975.

Cossío, José María de.  Los toros, Espasa-Calpe. Madrid, 2007.

Delgado Linacero, Constantino.  Simbología del sacrificio del toro en los rituales funerarios del Mediterráneo prehelénico.  A Fiestas de toros y sociedad. Actes del Congrés Internacional celebrat a Sevilla.  Fundación de Estudios taurinos.  Sevilla, 2003.

Faure, Paul.  La vida cotidiana en la Creta minoica.  Argos Vergara.  Barcelona, 1984.

Fernández de Moratín, Nicolás.  Carta histórica sobre el origen y progresos de las fiestas de toros en España.  http://www.gasparcla.name/pdf/moratin.pdf.

Hamblin, Dora Jane.  Los santuarios de Çatal Hüyük. Las Primeras Ciudades. Time Life International. Traduït al castellà por Salvat Editores, 1975.

Harpending, Henry C. (Ed.), The origin of European cattle: Evidence from modern and ancient DNA.  Universitat de Utah, Salt Lake City, UT, 2006.

Hemingway, Ernest.  Muerte en la tarde, Espasa-Calpe. Madrid, 2005.  Es narra el combat entre el bou dit Hurón i un tigre de Bengala, el 24 de juliol de 1904, a la plaza de Donosti.

Jovellanos, Melchor Gaspar de.  Memoria sobre las diversiones públicas.  Biblioteca virtual Miguel de Cervantes. http://bib.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12698302313408273543213/index.htm

Ladero Quesada, Miguel Ángel.  Isabel la Católica vista por sus contemporáneos. Biblioteca virtual Miguel de Cervantes.   http://bib.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/23589512102325074554679/index.htm

Menéndez Pidal, Ramón.  La España del Cid. Editorial Plutarco, 1929.  Madrid.

Moral, José Antonio del.  Cómo ver una corrida de toros. Alianza Editorial.  Madrid, 1994.

Norton Leonard, Jonathan.  El complemento esencial: la ganadería. La Revolución del Neolítico. Time Life International. Traduït por Salvat Editores, 1975.

Ortiz Millán, Gustavo.  Savater, los toros y la ética.  Instituto de Investigaciones filosóficas. Universitat Autònoma de Mèxic. Revista Arbor. CSIC, Madrid. http://www.filosoficas.unam.mx/~gmom/tauroetica.pdf

Pedraza Jiménez, Felipe.  Iniciación a la fiesta de los toros. Editorial Edaf, S. L. Madrid, 1998.

Plutarco.  Moralia (Obras morales y de costumbres). Plutarco. Obra completa. Editorial Gredos. Madrid, 2002.  Font de la sentència de Bió Boristenites.

Sáez, Pedro.  Thaurokathapsia. Acoso y derribo de toros en el mundo grecorromano.  A Fiestas de toros y sociedad.  Actes del Congrés Internacional celebrat a Sevilla.  Fundación de Estudios taurinos.  Sevilla, 2003.

Witlock, Ralph.  Bulls through the ages. Lutterworth Press.  Londres, 1977.

Scherf, B. D. Food and Agriculture Organization (Ed.), World Watch List for Domestic Animal Diversity, 2000, Roma.

REFERÈNCIES.

Benestarisme.  It is time for a global commitment to reduce animal suffering.  Foreign Affairs, March/April 2012. Park & Singer.

Cetnolidia.  www.cetnolidia.es

C. Valenciana.  Informe sobre la normativa dels bous al carrer. Consell Valencià de Cultura. Aprovat el 26 de novembre de 2009. http://cvc.gva.es/archivos/341.pdf

C. Valenciana.  Memòria de festejos taurins tradicionals de la Comunitat Valenciana Bous al carrer. Any 2010. Generalitat Valenciana, Conselleria de Governació, 2010.

C. Valenciana.  Memòria de festejos taurins tradicionals de la Comunitat Valenciana Bous al carrer. Any 2011. Generalitat Valenciana, Conselleria de Governació, 2011.

Enquesta 2002, juny: Interés por las corridas de toros.  Institut Gallup. http://www.columbia.edu/itc/spanish/cultura/texts/Gallup_CorridasToros_0702.htm

Enquesta 2008, agost: Interés por las corridas de toros, 2008.  Investiga-Gallup. http://www.columbia.edu/itc/spanish/cultura/texts/Gallup_CorridasToros_0702.htm

Genoma boví: Bovine Genome Sequencing and Analysis Consortium et al., Science, 2009 Apr 24;324(5926):522-8.

Genoma boví:  The genome sequence of taurine cattle: a window to ruminant biology and evolution. http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/19390049.

Jurisprudència.  Tribunal Superior de Justicia de Madrid (Sala de lo Contencioso-Administrativo, Sección 1º). Sentencia núm. 531/2000/2223.

Legislació: Andalusia.  Decret 62/2003, d’11 de març, de la Junta d’Andalusia, pel que s’aprova el Reglament de Festejos Taurins Populars i es regulen determinats aspectes dels espectacles taurins.

Legislació: Castella-La Manxa.  Reglament taurí. http://www.infotoros/reglamento-taurino-castilla-la-mancha

Legislació: Extremadura.  Decret 187/2010, de 24 de setembre, de la Junta d’Extremadura, pel que s’aprova el Reglament de festejos taurins populars.  BOE 189, 30 de setembre de 2010.  http://doe.juntaex.es/pdfs/doe/2010/1890o/10040208.pdf

Legislació: Madrid.  Reglament tauríhttp://www.infotoros/reglamento-taurino-comunidad

Patrimoni cultural.  Convenció de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial.  París, 2003. http://portal.unesco.org/es/ev.php-URL_ID=17716&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html

Rodeo.  Federació Nacional de Rodeo y Clubs de Huasos de Xile. http://www.huasosyrodeo.cl/historiadelrodeo.htm

NOTÍCIAS.

18.04.1991, El País.  Prohibidas las corridas de toros en Canarias.

02.05.2004, El País.  La última corrida. Mario Vargas Llosa.

10.01.2007, El Mundo. Casi la mitad quiere que se prohíba matar al toro en la plaza.

03.01.2009, Público.es.  Paterna rechaza los actos taurinos en un referéndum.

31.05.2009, El Mundo, Suplemento, Crónica.  ¿Quién preguntó al caballo si quería salir? Josefa Paredes. http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2009/711/1243720807.html

20.04.2010, Información.  Mutxamel se declara antitaurino.

28.07.2010, Las Provincias.  El Parlament prohíbe las corridas de toros en Cataluña.

05.08.2010, El País.  Feijóo entra al trapo.  José Manuel Pereiro.

24.09.2010, El País.  Extremadura prohíbe los toros atados y embolados.

11.10.2010, El País.  Identidad taurina.

08.05.2011, ABC.  A Quito le quitan los toroshttp://www.abc.es/20110508/cultura-toros/abcm-quito-quitan-toros-201105081923.htm

10.05.2011, Europa Press.  La Junta inicia una sanción contra Astudillo por el toro enmaromado.

04.06.2011, El Mundo.  La forja de un niño matador. www.elmundo/2011/6/02/castellon/1307015384.html

15.08.2011, Levante-EMV, Port de Sagunt recupera la suelta de patos cuatro años después.

21.08.2011, El País.  La extraña afición de los toros asesinos. Jaume Prats.

25.08.2011, Las Provincias.  Las corridas de toros regresaron a Gandía.

04.09.2011, Las Provincias.es.  Siete fallecidos en festejos con toros este año, un total de 48 desde 2000.

22.01.2012, Las Provincias.  Un hombre muere decapitado por un toro embolado en Navajas.

25.01.2012, Levante-EMV.  Los animalistas piden al Puig que prohíba el lanzamiento de ratas en las cucañas.

08.02.2012, El Set.  Más de la mitad de los municipios de la Comunitat celebraron festejos de bous al carrer durante 2011.

22.03.2012, CNN Mèxic.  Una Comisión Legislativa aprueba prohibir las corridas de toros en el Distrito Federal.

23.03.2012, Levante-EMV.  Los méritos culturales de los bous al carrer.

14.04.2012, El País.  Llanto por una afición perdida. Antonio Lorca.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s