Carles Pinazo. Una vida i tres lluites.

Des de la primera vegada que em vaig fer aquestes preguntes, ja han passat més de 8 anys. Què fem i com?

Per a mi, tot va començar quan Eva i sa mare decidiren que volien “tindre un gos”. Buscava informació sobre la millor raça per a viure en un pis, la millor raça per a comprar, i es topà amb una campanya de la SVPAP, la protectora de València, on ens demanaven que adoptàrem gossos abandonats, que no els compràrem. I començarem a aprendre.

Aprenguérem que podem viure sense comprar animals, vius o morts.  Aprenguérem que podíem tindre consideració per tots ells, grans i xicotets, del mar, de la terra i de l’aire.  Aprenguérem a menjar quasi de nou, canviàrem algunes de les nostres formes de vestir i començàrem a viure el món amb una nova perspectiva.

Férem una senzilla revolució personal que només canvià els plats del nostre menú o el nostre fons d’armari i que, per altra banda, ens va fer mirar cap al fons dels ulls dels altres animals.  Dels que patien a les granges i escorxadors, dels que eren abandonats a les carreteres, dels que eren torturats a les places.

Som persones veganes, i treballem per l’abolició de totes les formes d’ús i explotació animal.  Som, senzillament, animalistes. Des de que el Vell Patriarca, el porc que vaticinà La rebel·lió dels animals de George Orwell, va fer servir aquest concepte per primera vegada, les coses han canviat molt. En el terreny de la realitat, la gent animalista del món s’ha organitzat i ha aconseguit algunes fites. Moltes, si tenim en compte que tenim al darrere milers d’anys en els que els humans han considerat els altres animals com a coses, coses que es fan servir o que molesten.

També hem aprés que tot allò que s’ha de canviar, tot allò que s’ha d’aconseguir és tant que ens portarà cap al final de la nostra vida i serà com un testimoni que passarem a noves generacions. De la mateixa forma que, abans, ha fet gent com Carles Pinazo i Matilde Gómez.

La primera vegada que el vaig veure va ser, com no podia ser d’altra forma, davant de la plaça de bous Monumental de València. Era dia de tortura i s’havia convocat concentració a les portes del carrer Colom, i jo vaig arribar prompte. Encara no hi havia ningú, només aquell home amb una gran pancarta lligada a un fanal. Tenia la mateixa fermesa a la ma, per a sostindre aquell llençol estès, i als ulls, per a aguantar la mirada a la gent que s’apropava. Amb aquella mirada que aguantà amenaces, insults i agressions, com la d’aquella vegada que tornà a casa amb la cara plena de sang.

Ell era un crit silenciós, pacífic. Era el rebuig del patiment dels que anaven a morir i l’esperança en el canvi. Confiança en la capacitat d’aprendre, de reflexionar i d’actuar dels altres. Carles sempre fou eixe crit i esperança, i visqué així tota la seua vida, fins que se l’escapà de les mans.

Primer, va pensar que la millor forma de llançar aquest crit era a través de l’església catòlica. Entrà al seminari el 1957 i fou ordenat sacerdot el 1965. Isqué al carrer a treballar per a canviar allò que s’havia de canviar. Volia ser missioner a Amèrica.

A la seua Homilia del divendres sant de 1967, poc abans de la seua secularització, Carles demanà la gent que fera alguna cosa per qui pateix, per les persones treballadores que es quedaven sense faena de la nit al dia; per les que callaven, per por a perdre’l, i patien injustícies i abusos; per les que es quedaven al carrer perquè no podien pagar el lloguer. Per les que eren empresonades per lluitar per la llibertat i la justícia. Per les que vivien en barraques i no tenien res. Per les emigrants que tornaven perquè ja no els volien al nord. I fer alguna cosa no volia dir resar perquè Jesús havia patit a la creu. Volia dir actuar. Ell ho digué d’aquesta manera:

ACTUAR.  Bé. Ja sabem el que passa (veure) i allò que pensa Déu (jutjar). Però, què podem fer?  Actuar. Sí, anem a actuar. Algunes coses que podríem fer:

1. Lamentar-nos. No serveix per a construir el món que volem.

2. Resar. Es suposa, però no és prou.

3. Oferir el patiment. Si ens acontentem amb açò, la nafra es manté oberta i no la curem. Mantenim l’estat de coses present.

4. Lluitar contra el patiment. Açò ja és altra cosa. I com? Doncs atacant les arrels del patiment, eliminant les seues causes. I en aquests tres plànols:

– En les persones que ens trobem cada dia: família, amigues, conegudes, veïnes, etc.

– Als ambients on vivim: el carrer, el barri, la fàbrica, el lloc de treball, etc.

– A les estructures de la nostra societat que esclafen les persones: família, sindicat, legislació, organització social, etc.

És difícil?  Per descomptat. I gens agradable. Però és necessari per a viure un cristianisme autèntic i sincer.

Què fem i com? El treball és dur i, moltes vegades, és difícil seguir endavant. Hem de lluitar per allò que és just, hem d’atacar els problemes des de les seues arrels i, a la vegada, hem de buscar les millors formes d’avançar. Objectius, estratègies i tàctiques per a assolir somnis i esperances.

Carles Pinazo, oficiant misa.

A finals de 1966, Carles arribà a Madrid per a fer un curs preparatiu de la OCSHA (Obra de cooperació sacerdotal hispanoamericana) per a marxar a missions. Era una preparació mixta de religiosos i seglars, d’homes i dones. Allí conegué Matilde Gómez, la seua dona. Havia arribat de Colòmbia com a membre de la branca femenina de l’organització, l’OCSHA (Obra de cooperació apostòlica seglar hispanoamericana) i també volia ser missionera. S’enamoraren i donaren un nou rumb a la seua vida.

Començaren a Barcelona, on Carles Pinazo trobà l’amistat i l’ajuda de Josep Maria Vidal, el cura rojo de Sant Medir, on el 1964 havia acollit la fundació clandestina de les Comissions Obreres de Catalunya. El mateix home que, molts anys després, obrí Santa Maria del Mar a les persones immigrants que demanaven respecte i papers (2001). Mentre esperava la dispensa, acollit a Sant Medir, treballà com a peó de la construcció per a començar a guanyar-se la vida i, com ell digué, ser un treballador més que s’esgota amb els seus germans i germanes, se encarna en els seus problemes, coneix les persones de prop.

Durant aquest temps, Matilde treballà com a voluntària a les barraques del Camp de la Bota, del Somorrostro i de Montjuïc. Ajudà a les persones que, com ella, arribaven a començar una nova vida a Catalunya i començaven de zero, des d’una barraca de cartró. En aquests temps, Carles arribà a ser detingut i portat a les temudes dependències de la Via Laietana, on començava el camí cap a la presó per a molta gent amb dies i dies de tortures, on el famós comissari Creix interrogà al també famós Miguel Núñez, organitzador del PSUC a la clandestinitat. Tingué sort: el soltaren prompte i li digueren que s’havien equivocat de rector.

Carles Pinazo deixà l’estructura de l’església per a estimar i per lluitar de veritat per les persones, i sempre ho va fer com a catòlic i

A la Colombina, que fundà amb la seua companya. Mestres d’educació infantil als barris dels 1960

com a rector. Esperaren la dispensa més d’un any i, finalment, es casaren. Després d’uns anys a Barcelona, vingueren a València i es dedicaren a ensenyar. Foren pioners de l’ensenyament infantil a l’estat espanyol. A Malilla, el seu barri de sempre, obriren la Colombina, una escola pels xiquets i xiquetes que comencen a conèixer el món, abans de l’ensenyament primari. Una forma d’ensenyar moderna i de qualitat, amb els mètodes que s’havien desenvolupat lluny de les limitacions del franquisme, arribaren al barri abans que molts carrers tingueren clavegueres i asfalt.

Foren molts anys a la Colombina i al col·legi públic l’Encarnació de Torrent, on Carles treballà amb xiquets i xiquetes amb necessitats educatives especials. Ja jubilat, deixà clar a la seua gent que el seu compromís era per a tota la vida. En una llarga carta al seu alumnat i les famílies, declarà:

Alumnes recordats i recordades: sóc Carles Pinazo, qui va ser professor vostre. Ara estic jubilat. La meua dona està paralitzada, i la tinc en cadira de rodes. És per això que he tardat en posar-me en contacte amb vosaltres. Ara estem altra vegada en comunicació.

Quedà pendent, quan em vaig jubilar, un dinar amb totes i tots, alumnes, pares i mares. La malaltia de la meua dona ho paralitzà tot, però ara ja és possible.

Per què us escric aquesta carta? Molt fàcil d’entendre: encara em sent el vostre professor (alumnes) i el vostre col·laborador (mares i pares). Podeu seguir contant amb mi i em podeu cridar quan vulgueu, als dos telèfons que us oferisc, a qualsevol hora.

Alliberant uns caragols, que no acabaren a cap paella.

Carles ensenyà les tres lluites: per les persones, els animals i el planeta. Organitzà campanyes d’ajuda a les persones que passaven fam a Amèrica, Àsia i Àfrica; ajudes a les víctimes de grans  catàstrofes, com l’huracà Mitch i el terratrèmol d’El Salvador; de guerres com les dels Balcans, Zaire o Ruanda i Burundi; recollides de signatures com la que demanà judici per Pinochet, el dictador genocida. Ensenyà a estimar la natura i a cuidar el planeta amb tallers de cultiu de plantes i de reciclatge de residus, amb accions contra les nuclears i les tèrmiques.

I organitzà exposicions fotogràfiques contra l’experimentació amb animals; campanyes de conscienciació contra l’abandó i el maltractament de gossos, gats, coloms; classes de reflexió sobre l’ús d’animals després de les visites a les granges-escola i fins i tot, formes d’avançar com l’alliberament de pardalets engabiats.

I mai deixà de créixer. En el 2008, durant els actes de condemna per la mort de Rony, el gos que Juan Lado matà a pals en Galícia mentre estava sent gravat, parlà dels altres animals que també són víctimes i pels quals ningú fa actes de protesta. Tingué un record especial pels que pateixen a les granges i moren als escorxadors, per a que la seua carn òmpliga els mostradors de les carnisseries. Demanà la gent que continuara avançant i que treballara per tornar els porcs i les vedelles la consideració que els pertoca.

Però, un dia, ja no pogué més. Eren massa anys lluitant a soles amb la seua pancarta. Es trencà la seua resistència i s’acabà la seua llarga joventut. Carles ens deixà l’últim dia de juny de 2010 i ens deixà el seu exemple i la seua història.

Ara, totes i tots nosaltres recollim el seu testimoni. Què hem de fer i com?  D’ell hem aprés que tenim tota una vida per a lluitar i que mai hem de perdre l’esperança. Que no hem de defallir i que hem d’aconseguir arribar al final sencers i senceres, deixant una faena que puga servir d’exemple a altres.

Les organitzacions membres de la Plataforma de Carles Pinazo li volem mostrar la nostra estima i reconeixement. A ell i a Matilde, la seua dona.

Amb la pancarta de la Farola.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s