Ahir morí Matilde Gómez i ens deixà tota una vida de lluita i de compromís. A finals de 1966 arribà a Madrid des de Colòmbia per a rebre formació i ser missionera, però allí conegué el Carles Pinazo, que era sacerdot. S’enamoraren i donaren un nou rumb a eixa lluita.
Començaren a Barcelona, on Carles treballà de peó de la construcció mentre
mantenia viu el seu compromís al costat del rector de Sant Medir, Josep Maria Vidal. Matilde treballà com a voluntària a les barraques del Camp de la Bota, del Somorrostro i de Montjuïc. Ajudà a les persones que, com ella, arribaven per a començar una nova vida a Catalunya des de zero.
Després de més d’un any arribà la dispensa papal i es pogueren casar. Carles Pinazo deixà l’estructura de l’església per a compartir la vida amb la Matilde, i el seu treball junts continuà estant marcat per l’esperança de justícia i la solidaritat. Vingueren a València i feren del barri obrer de Malilla la seua nova llar. Obriren la Colombina, una escola pionera de l’ensenyament infantil a l’estat espanyol on els xiquets i xiquetes començaren a conèixer el món d’una forma distinta a la dels seus pares, gràcies a una forma d’ensenyar moderna i de qualitat, amb els mètodes que s’havien desenvolupat lluny de les limitacions del franquisme i que arribaren al barri abans que molts carrers tingueren clavegueres i asfalt.
La lluita també fou, des del primer dia, pels altres animals. Matilde contava orgullosa que ella va fer veure el Carles que també necessitaven solidaritat i justícia, obrint el camí que els portà al davant de la plaça de bous amb les seues pancartes, sovint a soles. Durant molt de temps, amb la Matilde a la cadira de rodes, i sempre amb la llar plena d’animals refugiats.
La gent que ha lluitat tota la vida és imprescindible. És el cas de Matilde, que ens deixa la seua honestedat i la seua coherència com a referents. La deixem marxar amb un comiat seré, com el que ella va donar al Carles Pinazo, i ens quedem amb el seu exemple per sempre.
Adéu, Matilde.
Plataforma Carles Pinazo 